El fracàs de Ginebra II

No és fàcil atribuir responsabilitats a la Guerra Civil de Síria. Les potències occidentals culpen Al-Asad d’una guerra que fins ara ha provocat 140.041 morts, segons dades d'El Periódico. D'altra banda, Rússia rebutja l'interès dels Estats Units per prioritzar la transició política i advoca per no instrumentalitzar el conflicte amb l’objectiu “d’enderrocar el règim d'Al-Asad", tal com afirma el titular d'Exteriors rus, Serguéi Lavrov.

Més enllà de les diferències entre les potències internacionals, la participació d'Iran a la Guerra de Síria i, sobretot, la presència de grups yihadistes que aprofiten el buit de seguretat del país empitjoren substancialment un conflicte que, en essència, enfronta el govern i l'oposició. El programa nuclear d’Iran i la participació activa de la facció dels Quds a favor d’Al-Assad han provocat reticències a nivell internacional i, en última instància, ha portat les Nacions Unides a excloure Iran de la Conferència de Ginebra II. Una conferència que, d’altra banda, no ha aconseguit grans canvis.

L’oposició rebel demana la creació d’un òrgan de govern transitori, mentre que el règim exigeix que finalitzi la violència “abans de parlar d’altres qüestions”. És cert que l’oposició siriana, molt heterogènia, ha provocat atemptats de gran magnitud –sobretot el grup islàmic ISIL–, però el govern d’Al-Assad contribueix de forma molt significativa a augmentar aquesta violència que denuncien.

Lajdar Brahimi, mediador de l'ONU, ha intentat sense èxit conciliar les diferents posicions del país. Foto: AP

Barris sencers han estat destruïts amb excavadores per dissuadir a possibles rebels, centenars d’evacuats d’Homs han estat detinguts, i un portaveu de l’ONU, Rupert Calville, ha anunciat que estan molt preocupats per aquests arrestos... Sigui com sigui, el govern d’Al-Assad no pot pretendre aconseguir els seus objectius sense fer concessions, i encara menys quan no té el suport de la comunitat internacional.

Al-Asad ja ha anunciat que, en una hipotètica tercera ronda de negociacions, no vol tractar el tema d’un possible govern interí que substitueixi a l’actual. L’immobilisme d’ambdues parts, doncs, desespera el mediador de l’ONU, Lajdar Brahimi, i condemna Síria a una Guerra Civil cada cop més difícil de resoldre.

Encara queden molts punts que s’haurien de tractar en profunditat: la Primavera Àrab ha augmentat les esperances democràtiques dels rebels sirians o a empitjorat la situació? El yihadisme ha estat instrumentalitzat per part d’Al-Asad? El ministre d’Exteriors Jordà, Marwan Muasher, afirma a una entrevista al País el 4 de febrer que el govern ha aprofitat els atacs terroristes “per allargar el conflicte i dir que la seva és una guerra contra el terrorisme internacional”.

L’ambigüitat i l’opacitat, doncs, són dos dels elements principals del règim, i legitimen actuacions de dubtosa moralitat que ningú pot demostrar. I els que ho intenten, com el periodista Marc Marginedas, són segrestats. Muasher, a més, considera que “el món àrab no és monolític” i, per tant, la Primavera Àrab provoca conflictes entre laics i islamistes, entre extremistes i partidaris d’un altre tipus d’oposició. És molt difícil que un govern sigui acceptat per tothom. Haurem d’esperar a una possible tercera ronda de negociacions per veure si algun dels bàndols cedeix i pensa una mica més en el poble siri.

L'ultradreta contra Hollande

Queda molt lluny el lema Liberté, egalité, fraternité de la Revolució Francesa. Sembla que els hereus de les primeres nacions-estat de finals del S.XVIII han oblidat les premisses que van omplir de legitimitat la fi de l’Antic Règim. L’ultradreta francesa té més seguidors que mai, i ningú s’explica com és possible que això succeeixi a França, el paradigma de la democràcia. Molts creuen que la crisi és el factor determinant d’aquest odi a la diferència que s’està forjant a la república francesa, però, si partim d’aquesta hipòtesi, ens hem de preguntar per què precisament a França, o si també hi han influït altres factors.

Analistes com Jean-Marie Colombani atribueixen l’augment del neoconservadurisme a una mala interpretació de les polítiques del govern i fins i tot a una “manipulació” de grups d’extrema dreta, com Igualtat i Reconciliació. El procediment és molt simple: els grups conservadors assenyalen el seu objectiu –una reforma d’esquerres– i la converteixen en un “atac” contra els drets fonamentals dels ciutadans tradicionals.

Aquest seria el cas de la Llei de la Família o de la Teoria del Gènere que el ministre d’Educació de França, Vincent Peillon, volia introduir a les aules. La nova teoria pressuposa que l’orientació sexual està determinada per la voluntat individual i els condicionants socials, i deixa en un segon pla els factors biològics o genètics.

La separació d'Hollande i Trierweiler ha centrat l'atenció dels mitjans durant setmanes

Molts francesos, influïts per líders ultradretans com Farida Belghoul o l’huromista antisemita Dieudonné, veuen en les noves lleis del govern un intent d’atemptar contra la família francesa heterosexual. La Teoria del Gènere, doncs, promouria l’homosexualitat en lloc de la llibertat dels nens a l’hora d’escollir la seva orientació sexual, i això és el mateix que esgrimeixen els detractors de la Llei de la Família, segons la qual les dones homosexuals tindrien dret a la reproducció assistida.

Les protestes dels indignats segueixen en la línia de les manifestacions contra el matrimoni gai de la tardor, i aglutinen catòlics ultraconservadors, hereus de les doctrines pétainistes, associacions racistes, musulmans radicals i altres grups socials heterogenis. A més, les reivindicacions proposen una “tercera via” o una alternativa a partits tradicionals com el de Jean-Marie Le Pen, el Front Nacional, i, òbviament, el Partit Socialista d’Hollande. És simptomàtic que el Front Nacional, als últims sondejos del 26 de gener a Le journal du Dimanche, aparegui com un clar vencedor amb el 23% dels vots; el partit de Le Pen, tot i que difereix en certs aspectes amb els moviments populars, també és d’ultradreta en essència.  

Les mobilitzacions, òbviament, no només s’han produït per combatre l’homosexualitat, sinó que el component econòmic ha estat decisiu a l’hora de criticar les polítiques del govern. Les mesures d’austeritat i la càrrega fiscal que arrossegava l’economia han reduït la competitivitat de les empreses franceses. Semblava que Hollande volia fer canvis importants per millorar la situació, però la separació de Valérie Trierweiler ha acaparat tota l’atenció. Caldrà veure si aquesta ultradreta popular encara es radicalitza més o si Hollande troba noves vies per apaivagar les protestes dels nous indignats francesos.

El revers de Corea

El Paral·lel 38 de la Guerra de Corea encara divideix ambdós països. El règim de King Jong-un se sent amenaçat contínuament per Corea del Sud, com si en qualsevol moment pogués caure una bomba a Pyonyang. El líder King Jong-un acusa els occidentals de conspiradors, però fins i tot els nordcoreans tenen dubtes de la legitimitat d’un discurs basat en una guerra “defensiva” portada a l’extrem. El cas és que King Jong-un adverteix d’una possible “catàstrofe nuclear” i la justifica basant-se en la intromissió il·legítima de l’altre al territori. I els Estats Units només poden mirar-s’ho des de lluny, perquè Corea del Nord continua tan aïllat com sempre.

Kim Jong-un va arribar al poder l’any 2011. Semblava que el nou líder seria capaç de millorar la imatge externa del país, i així ho va demostrar amb les seves primeres mesures: va prioritzar les condicions de vida del poble en detriment del songun o poder militar, va incloure economistes al govern i va liberalitzar certes tendències que abans estaven prohibides. Corea del Nord volia demostrar la viabilitat del sistema comunista i posar-se al nivell de la Xina, però els problemes no trigarien a arribar.

El règim de Kim Jong-un és un dels més restrictius del món

Malgrat les “bones intencions”, els fets han demostrat que Kim Jong-un segueix la dinàmica dels seus predecessors. Corea del Nord ha tornat a l’actualitat per executar al segon del règim, Jang Song-thaek, i condemnar a treballs forçats al missioner nord-americà Kenneth Bae per “activitats hostils” no especificades. Aquesta falta de concreció també es desprèn de les declaracions de Kim Jong-un; el 20 de desembre del 2013 Pyonyang amenaçava amb un atac “sense pietat” contra Seúl, i un mes després canviava completament l’estratègia i enviava una branca d’olivera al Sud per promoure el diàleg i la pau.

Les purgues de Kim Jong-un recorden a les caceres de bruixes de McCarthy o a la famosa execució de Nikolái Yezhov per part de Iósif Stalin. Però el cert és que, tot i les condemnes de l’ONU, encara queden personalitats internacionals que donen suport al règim nord-coreà. És el cas de l’ex jugador de la NBA Dennis Rodman, que va generar una gran polèmica als EUA per participar el 8 de gener en un partit de bàsquet en honor a Kim Jong-un. Rodman va afirmar que el partit era una bona oportunitat per obrir el país a l’exterior, i fins i tot va justificar la condemna del nord-americà Kenneth Bae –la qual cosa no facilitava precisament aquesta obertura que predicava.

Corea del Nord és un país sense dades. La seva opacitat ha fet que sigui molt difícil comparar-lo amb altres estats. Tot i això, DataBlog –propietat de The Guardian– ha publicat informació del 2013 sobre les dues Corees. Les dades il·lustren a la perfecció les diferències entre els dos països; la taxa del creixement del Sud és del 2’7%, mentre que la del Nord és només del 0’8%. Corea del Nord no supera en res al seu veí, i tot sembla indicar que la liberalització del règim no serà gens fàcil.

Els 85 líders mundials

Dilma Rousseff, Presidenta del Brasil: "El Fons Monetari Internacional ens va imposar un procés que van anomenar d’ajustament, ara li diuen austeritat(...). Aquest model va portar a la fallida de gairebé tota Llatinoamèrica als anys 80”. Així comença el nou informe d’Intermón Oxfam sobre Crisis, desigualtat i pobresa presentat a l’última cimera de Davos. L’exemple de Llatinoamèrica il·lustra de forma molt significativa la crisi particular dels països que van haver d’endeutar-se per arribar al nivell dels estats “del Nord”.

El Nord, juntament amb la Troika, sempre ha estat el paradigma de l’avantguarda, el súmmum del capitalisme més individualista. Aquesta dinàmica de monopolitzar recursos, evadir impostos i deslocalitzar empreses amb l’objectiu de concentrar capital és, en gran part, la responsable que 85 persones tinguin més poder que la meitat de la població mundial. I aquest fenomen, malgrat concentrar-se especialment a l’Àfrica o a Amèrica del Sud, no és exclusiu dels països del tercer món; cada cop hi ha més bosses de pobresa a ciutats “globals” com Londres o Madrid.

L’elit econòmica i política de Davos es pregunta com solucionar el problema d’aquest 99% que viu sota la tutela de l’1% restant; Christine Legarde, directora gerent de l’FMI, planteja el problema de la possible deflació de la zona euro, i ningú és capaç d’aportar solucions davant les xifres alarmants de l’atur juvenil. Aquest seria un bon resum del Fòrum de Davos d’enguany. Els mateixos dirigents que han provocat/permès la perpetuació de la desigualtat no són capaços d’afrontar l’atur perquè la recuperació encara no s’ha consolidat. Simplement es limiten a admirar les perspectives de creixement del Japó després de quinze anys de recessió.

Espanya és un dels països més desiguals d’Europa després de Letònia, segons publica El País. Les últimes dades de l’Enquesta de Població Activa situen l’atur juvenil espanyol en un 55,06%. Aquesta xifra és lleugerament inferior a la de l’exercici anterior (52,12%), però també hem de tenir en compte que la població activa ha disminuït –no és estrany conèixer a algú que hagi marxat del país per buscar feina. El País publicava recentment un article que complementa les xifres de l’atur. Creix la Barcelona pobre ens informa que una família de Pedralbes disposa d’una renda set vegades superior a una de Nou Barris. Les dades ens demostren que les diferències entre rics i pobres cada vegada són més evidents.

L’escletxa social també es mostra amb una claredat meridiana a l’atur registrat a Barcelona, sobretot si el desglossem en barris. Les xifres de la Zona Franca arriben fins a un 19,7% de població inactiva, mentre que Vallvidrera concentra només el 4,4%. El País realitza un retrat prou ajustat de la societat barcelonina, però aquest model de rics i pobres que ja no arriben ni a donar-se la mà es pot extrapolar a molts altres països. Caldrà veure com els dirigents de les democràcies europees –i els de les democràcies emergents, i els de les dictadures africanes... – solucionen els seus respectius problemes i aporten solucions per reduir el monopoli dels 85 líders mundials.

Antiavalots sota sospita

El 14 de novembre del 2012 l’Ester Quintana va perdre un ull a la vaga general. Els Mossos imputats ho van negar fins i tot davant del jutge; "nosaltres no hi érem, no és cert que a aquella hora disparéssim pilotes de goma a la confluència entre Passeig de Gràcia i Gran Via..." Finalment, CiU i ERC van decidir que el 2014 es prohibirien les populars eines antidisturbis dels Mossos. Semblava que la policia catalana perdia autoritat. I casos com el de la mort de l’empresari Benítez a càrrec de vuit agents que només volien “reduir-lo” perjudiquen encara més la imatge del col·lectiu.

L’Ester Quintana volia ser “l’última víctima de les pilotes de goma” i havia aconseguit que el govern escoltés la seva petició. Els manifestants de Barcelona podien respirar tranquils; a partir del 30 d’abril del 2014 no hi hauria més repressions de la llibertat de manifestació, tot i alguna llei d’última hora –la nova Llei de Seguretat Ciutadana estableix multes de fins a 600.000 euros per pertorbacions greus de l’ordre públic. Nosaltres ens manifestàvem “tranquil·lament” pel 15-M del 2011, però a Nova York es va utilitzar per primera vegada una eina que influiria substancialment en el moviment Occupy Wall Street: els anomenats canons de so. Ara aquests aparells han arribat a Ciutat Vella, concretament a la manifestació en suport del barri de Gamonal, de la mà dels Mossos d’Esquadra.

Imatge d'un canó de so, utilitzat per primera vegada pels nord-americans

El canó de Wall Street va néixer aproximadament l’any 2000 com un mecanisme de guerra que alertava la marina nord-americana davant possibles atacs, sobretot després de l’atemptat contra al vaixell americà USS Cole. Els canons van anar evolucionant i finalment es van convertir en aparells antidisturbis. Tot i que suposen un “avenç” davant les anteriors pilotes de goma, el cert és que les noves eines dels antiavalots no són tan inofensives com semblen. La potència màxima de l’aparell és de 148 decibels a una distància d’un metre; suposant que els manifestants haguessin estat a 30 o 40 metres dels canons, una exposició de mitja hora al seu soroll els podria haver perjudicat greument l’oïda.

Realment eren necessàries aquestes eines? Quan trigarà l’Ajuntament a rebre la primera demanda per danys irreparables a l’aparell auditiu? Potser no caldrà recórrer als tribunals si els Mossos les utilitzen amb moderació, però, tenint en compte els antecedents, la seva posició no està gens clara. També hem de remarcar que la manifestació de Barcelona en suport als veïns de Gamonal va ser una de les més violentes, amb un balanç de tres detinguts i cinc policies ferits –la qual cosa no justifica l’ús dels canons al carrer Carretes, però ens ajuda a comprendre per què es van utilitzar. Es van convocar protestes a Madrid o a València, però els disturbis no van ser tan greus. Els veïns de Burgos finalment van aconseguir paralitzar les obres del bulevard, però això no ha impedit que les noves armes dels Mossos entrin a Barcelona. A partir d’ara haurem de comprovar nosaltres mateixos si aquests aparells són realment efectius.

Sobre les divisions del PP

Les paraules d’Ana Herraz, responsable de la Secretaria Confederal de Dona i Igualtat de CCOO, resumeixen prou bé les contradiccions del PP: “no deixen ser mare a qui vol ser-ho i a qui decideix lliurement no ser-ho se la limita amb lleis com la reforma del dret a l’avortament”. Herraz fa referència a la llei de Gallardón, però també al projecte del Ministeri de Sanitat que limita els supòsits per accedir a la reproducció assistida.

L’actitud paternarlista de Gallardón i els alts mandataris de la cúpula del PP han mobilitzat la societat espanyola, però també partits polítics com el PSOE i IU. Mocions a ajuntaments i diputacions per part del PSE o del PSOE-A, manifestacions a Segòvia o a Madrid –aquesta última bastant silenciada–, rumors que asseguren l’avortament de la dona de Rajoy l’any 1998... I l’única resposta que obtenim del president del govern és silenci. “Ens hem de centrar en el balanç de les reformes d’aquests dos anys”, però el tema de l’avortament ni tocar-lo, i encara menys a Europa.

La societat demana llibertat, potser una mica de keynesianisme o un New Deal a l’espanyola, i el PP només els ofereix polítiques restrictives, de concessions puntuals i d’austeritat. Tot això els ha portat al desgast electoral –els últims sondejos indiquen que el PP perdria 12,6 punts en unes eventuals eleccions respecte les anteriors– i a la fractura interna –la qual cosa demostra que ni tan sols el que defensen ho defensen bé, més enllà de judicis morals.

Celia Villalobos, Cristina Cifuentes o Alberto Núñez Feijoo no estan d’acord amb l’avantprojecte de llei de l’avortament, sobretot amb el supòsit de malformacions del fetus.  Javier Dorado, el líder de les Noves Generacions del PP, també s’ha manifestat en contra en un comunicat recent. Les opinions d’aquests quatre membres fan sospitar que el PP no es troba en el seu millor moment, malgrat que Cospedal ens vulgui vendre que el partit “està francament bé tal com està”.

Per als socialistes, la llei que promou Gallardón és un pas enrere. Fins i tot és més restrictiva que la de 1985. Aquesta reforma i moltes altres –com l’última, que vol treure la sanitat pública als espanyols que passin més de 90 dies a l’estranger– ens fan plantejar-nos moltes preguntes: Què persegueix realment el PP? Aconseguir més vots de l’extrema dreta? Hi ha un rerefons ideològic en els nous supòsits de la reproducció assistida o es tracta només de reduir costos? I el més important: Per què els detractors del PP no es manifesten amb més vehemència? Per resignació, per la nova llei de seguretat ciutadana...?

No podem afirmar que el PP vagi en contra de les llibertats dels ciutadans, però és cert que en els darrers temps ha impulsat un gran nombre de lleis que no compten amb l’aprovació de tothom, i que fins i tot han provocat diferències a l’interior del partit. Caldrà veure si aquestes reformes donen els seus “fruits”, tal com afirma Rajoy, i, sobretot, si les accepten a Europa. 

¿El amor está en el aire?

En el gran circo de Mujeres y hombres y viceversa (Telecinco) acaba de aparecer uno de los payasos más aclamados: se trata de Rubén Poveda, el mismo que participó en el reality ¿Quién quiere casarse con mi hijo? (Cuatro), un microcosmos del programa anterior. Y digo microcosmos porque Cuatro sólo era Cuatro hasta que la crisis –paradojas de la vida– le permitió unirse a Telecinco y avanzar hacia una comedia romántica sin fin. No se puede dudar que, en este caso, el fin justifica los medios; peleas, insultos, “este chico es mío, no lo toques” y payasadas por el estilo –al más puro estilo “La parada de los monstruos”– son las que permiten a los enchufados de turno salir de la mano con la chica más mona y más rubia y más todo del plató. ¡Ah! Se me olvidaba un pequeño detalle. La chica en cuestión ha estado con unos 50 personajillos más del programa. Pero esto no es ningún problema; se trata un añadido más para darle morbo al asunto y que la función sea todo un éxito.

La carismática presentadora Emma García es la que lleva la batuta “mediática” del show. Bajo sus órdenes, todos desempeñan el papel que les corresponde; los asesores del amor, Pipi Estrada y Miriam Sánchez –una pareja que no puede cruzar dos palabras sin pelearse– aconsejan a los tronistas cómo deben actuar basándose en su experiencia. El resultado, si tenemos en cuenta que Pipi es acusado día sí y día también de mantener relaciones con Yola Berrocal, no puede ser nada bueno. Luego están los tronistas y sus pretendientas, directamente extraídos de un planeta llamado rayos uva. Y no podía faltar el ingrediente principal de esta gran farándula: los títeres o ganchos, que dirigen el negocio sin tener ni idea de cómo terminar una frase sin la palabra “nano” –véase el caso de Rafa Mora–, o de cómo coordinar pensamiento y palabra.

Supongo que no tardarán en llegar los lloros y las súplicas para volver a la época de los documentales a todo color. Pero para entonces ya será demasiado tarde. Uno de los tronistas, Sergio Clar, ha sido el primero en criticar la tónica melodramática-apocalíptica que está adquiriendo el programa: “No quiero volver a besar, esto parece Sodoma y Gomorra”. A pesar de las buenas intenciones de Clar, este tipo de comentarios no tienen nada que hacer al lado de otros del estilo de “Me gustan las chicas rubias, delgadas y elegantes. Me fijo mucho en el interior…” pronunciada por el célebre Póveda, un caballero de los que ya no quedan. La madre de Aída Nízar tampoco podía faltar, no sea que los tronistas no puedan encontrar el amor sin sus consejos. Y yo me pregunto… ¿Adónde nos lleva el morbo gratuito? ¿Cuánto vale una acción en el mercado de los valores? ¿Se puede realmente encontrar el amor si lo dejamos en manos de Berlusconi y su gran grupo mediático? Puede que Emma García tenga la respuesta, pero está claro que le interesa contarla.