El Paral·lel 38 de la Guerra de Corea encara
divideix ambdós països. El règim de King Jong-un se sent amenaçat contínuament per
Corea del Sud, com si en qualsevol moment pogués caure una bomba a Pyonyang. El
líder King Jong-un acusa els occidentals de conspiradors, però fins i tot els
nordcoreans tenen dubtes de la legitimitat d’un discurs basat en una guerra
“defensiva” portada a l’extrem. El cas és que King Jong-un adverteix d’una
possible “catàstrofe nuclear” i la justifica basant-se en la intromissió
il·legítima de l’altre al territori.
I els Estats Units només poden mirar-s’ho des de lluny, perquè Corea del Nord
continua tan aïllat com sempre.
Kim Jong-un va arribar al poder l’any 2011. Semblava que el nou líder seria capaç de millorar la imatge externa del país, i així ho va demostrar amb les seves primeres mesures: va prioritzar les condicions de vida del poble en detriment del songun o poder militar, va incloure economistes al govern i va liberalitzar certes tendències que abans estaven prohibides. Corea del Nord volia demostrar la viabilitat del sistema comunista i posar-se al nivell de la Xina, però els problemes no trigarien a arribar.
Malgrat les “bones intencions”, els fets han demostrat que Kim Jong-un segueix la dinàmica dels seus predecessors. Corea del Nord ha tornat a l’actualitat per executar al segon del règim, Jang Song-thaek, i condemnar a treballs forçats al missioner nord-americà Kenneth Bae per “activitats hostils” no especificades. Aquesta falta de concreció també es desprèn de les declaracions de Kim Jong-un; el 20 de desembre del 2013 Pyonyang amenaçava amb un atac “sense pietat” contra Seúl, i un mes després canviava completament l’estratègia i enviava una branca d’olivera al Sud per promoure el diàleg i la pau.
Les purgues de Kim Jong-un recorden a les caceres de bruixes de McCarthy o a la famosa execució de Nikolái Yezhov per part de Iósif Stalin. Però el cert és que, tot i les condemnes de l’ONU, encara queden personalitats internacionals que donen suport al règim nord-coreà. És el cas de l’ex jugador de la NBA Dennis Rodman, que va generar una gran polèmica als EUA per participar el 8 de gener en un partit de bàsquet en honor a Kim Jong-un. Rodman va afirmar que el partit era una bona oportunitat per obrir el país a l’exterior, i fins i tot va justificar la condemna del nord-americà Kenneth Bae –la qual cosa no facilitava precisament aquesta obertura que predicava.
Corea del Nord és un país sense dades. La seva opacitat ha fet que sigui molt difícil comparar-lo amb altres estats. Tot i això, DataBlog –propietat de The Guardian– ha publicat informació del 2013 sobre les dues Corees. Les dades il·lustren a la perfecció les diferències entre els dos països; la taxa del creixement del Sud és del 2’7%, mentre que la del Nord és només del 0’8%. Corea del Nord no supera en res al seu veí, i tot sembla indicar que la liberalització del règim no serà gens fàcil.
Kim Jong-un va arribar al poder l’any 2011. Semblava que el nou líder seria capaç de millorar la imatge externa del país, i així ho va demostrar amb les seves primeres mesures: va prioritzar les condicions de vida del poble en detriment del songun o poder militar, va incloure economistes al govern i va liberalitzar certes tendències que abans estaven prohibides. Corea del Nord volia demostrar la viabilitat del sistema comunista i posar-se al nivell de la Xina, però els problemes no trigarien a arribar.
 |
| El règim de Kim Jong-un és un dels més restrictius del món |
Malgrat les “bones intencions”, els fets han demostrat que Kim Jong-un segueix la dinàmica dels seus predecessors. Corea del Nord ha tornat a l’actualitat per executar al segon del règim, Jang Song-thaek, i condemnar a treballs forçats al missioner nord-americà Kenneth Bae per “activitats hostils” no especificades. Aquesta falta de concreció també es desprèn de les declaracions de Kim Jong-un; el 20 de desembre del 2013 Pyonyang amenaçava amb un atac “sense pietat” contra Seúl, i un mes després canviava completament l’estratègia i enviava una branca d’olivera al Sud per promoure el diàleg i la pau.
Les purgues de Kim Jong-un recorden a les caceres de bruixes de McCarthy o a la famosa execució de Nikolái Yezhov per part de Iósif Stalin. Però el cert és que, tot i les condemnes de l’ONU, encara queden personalitats internacionals que donen suport al règim nord-coreà. És el cas de l’ex jugador de la NBA Dennis Rodman, que va generar una gran polèmica als EUA per participar el 8 de gener en un partit de bàsquet en honor a Kim Jong-un. Rodman va afirmar que el partit era una bona oportunitat per obrir el país a l’exterior, i fins i tot va justificar la condemna del nord-americà Kenneth Bae –la qual cosa no facilitava precisament aquesta obertura que predicava.
Corea del Nord és un país sense dades. La seva opacitat ha fet que sigui molt difícil comparar-lo amb altres estats. Tot i això, DataBlog –propietat de The Guardian– ha publicat informació del 2013 sobre les dues Corees. Les dades il·lustren a la perfecció les diferències entre els dos països; la taxa del creixement del Sud és del 2’7%, mentre que la del Nord és només del 0’8%. Corea del Nord no supera en res al seu veí, i tot sembla indicar que la liberalització del règim no serà gens fàcil.
No hay comentarios:
Publicar un comentario