L'ultradreta contra Hollande

Queda molt lluny el lema Liberté, egalité, fraternité de la Revolució Francesa. Sembla que els hereus de les primeres nacions-estat de finals del S.XVIII han oblidat les premisses que van omplir de legitimitat la fi de l’Antic Règim. L’ultradreta francesa té més seguidors que mai, i ningú s’explica com és possible que això succeeixi a França, el paradigma de la democràcia. Molts creuen que la crisi és el factor determinant d’aquest odi a la diferència que s’està forjant a la república francesa, però, si partim d’aquesta hipòtesi, ens hem de preguntar per què precisament a França, o si també hi han influït altres factors.

Analistes com Jean-Marie Colombani atribueixen l’augment del neoconservadurisme a una mala interpretació de les polítiques del govern i fins i tot a una “manipulació” de grups d’extrema dreta, com Igualtat i Reconciliació. El procediment és molt simple: els grups conservadors assenyalen el seu objectiu –una reforma d’esquerres– i la converteixen en un “atac” contra els drets fonamentals dels ciutadans tradicionals.

Aquest seria el cas de la Llei de la Família o de la Teoria del Gènere que el ministre d’Educació de França, Vincent Peillon, volia introduir a les aules. La nova teoria pressuposa que l’orientació sexual està determinada per la voluntat individual i els condicionants socials, i deixa en un segon pla els factors biològics o genètics.

La separació d'Hollande i Trierweiler ha centrat l'atenció dels mitjans durant setmanes

Molts francesos, influïts per líders ultradretans com Farida Belghoul o l’huromista antisemita Dieudonné, veuen en les noves lleis del govern un intent d’atemptar contra la família francesa heterosexual. La Teoria del Gènere, doncs, promouria l’homosexualitat en lloc de la llibertat dels nens a l’hora d’escollir la seva orientació sexual, i això és el mateix que esgrimeixen els detractors de la Llei de la Família, segons la qual les dones homosexuals tindrien dret a la reproducció assistida.

Les protestes dels indignats segueixen en la línia de les manifestacions contra el matrimoni gai de la tardor, i aglutinen catòlics ultraconservadors, hereus de les doctrines pétainistes, associacions racistes, musulmans radicals i altres grups socials heterogenis. A més, les reivindicacions proposen una “tercera via” o una alternativa a partits tradicionals com el de Jean-Marie Le Pen, el Front Nacional, i, òbviament, el Partit Socialista d’Hollande. És simptomàtic que el Front Nacional, als últims sondejos del 26 de gener a Le journal du Dimanche, aparegui com un clar vencedor amb el 23% dels vots; el partit de Le Pen, tot i que difereix en certs aspectes amb els moviments populars, també és d’ultradreta en essència.  

Les mobilitzacions, òbviament, no només s’han produït per combatre l’homosexualitat, sinó que el component econòmic ha estat decisiu a l’hora de criticar les polítiques del govern. Les mesures d’austeritat i la càrrega fiscal que arrossegava l’economia han reduït la competitivitat de les empreses franceses. Semblava que Hollande volia fer canvis importants per millorar la situació, però la separació de Valérie Trierweiler ha acaparat tota l’atenció. Caldrà veure si aquesta ultradreta popular encara es radicalitza més o si Hollande troba noves vies per apaivagar les protestes dels nous indignats francesos.