El 15 de juny
del 1977 es configurava el nou mapa polític de Catalunya després de 40 anys de
dictadura: els socialistes guanyaven les eleccions amb un 28’5% dels vots. Els
catalans, amb la decisió d’apostar per un partit d’esquerres, anaven més enllà
que la resta de l’Estat a l’hora de reivindicar la consolidació de la
democràcia i, sobretot, el restabliment de la Generalitat, mantinguda per Josep
Tarradellas a l’exili.
Segons dades de
la policia municipal, l’11 de setembre del 1977 van desfilar més d’un milió de persones
pel Passeig de Gràcia, la Ronda de Sant Pere i l’Arc de Triomf cridant
“Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”. Catalunya es convertia en “la
roja”, tal com l’anomenava Carles Castro a La Vanguardia, i els diferents
diaris nacionals elogiaven el pacifisme dels catalans. Neus Tomàs, cap de
política del Periódico, es refereix a aquest moment com a “un moviment de baix
a dalt d’un poble que es vol fer escoltar, amb paral·lelismes amb la situació
actual i amb la mirada posada a Europa”.
A quin tipus de
paral·lelismes es refereix Neus Tomàs? L’executiu i la societat espanyola tenen
la mateixa actitud envers Catalunya actualment? És evident que la situació ha
canviat substancialment, sobretot des que el president Mas va iniciar el camí
cap a la independència. Podríem dir que el moviment independentista també
aspira a ser reconegut per Europa i, a més, segueix les premisses que legitimaven
l’Estatut del 1979 –un moviment “de baix a dalt” que comptava amb l’aprovació
de la majoria de la societat.
 |
| Portada de La Vanguardia del 13 de setembre del 1977 |
La premsa
madrilenya del 1977 –amb l’excepció de l’Alcázar–
qualificava la diada catalana d’exemple polític. Trenta anys més tard, Rajoy
recollia signatures en contra de l’Estatut i al·ludia a la Constitució cada
vegada que algú intentava aconseguir més autonomia. Gran part de la societat
espanyola creu que els catalans han patit una instrumentalització política per
part de CiU i, per tant, la hipòtesis de “moviment de baix a dalt” quedaria desvirtuada.
Aquest és un dels arguments preferits de l’executiu espanyol per negar la
consulta a Catalunya.
Actualment seria
impensable trobar diaris madrilenys que es mostressin a favor de la
independència o, fins i tot, d’una autonomia més “pronunciada” mitjançant un
pacte fiscal. Empar Moliner plantejava a l’article “la FAES i Enrich Fromm” del
31 de gener a l’Ara una aproximació
prou acurada de la situació actual: “la política ha de servir per donar solució
als problemes de la societat. Si, per contra, són les societats les que s’han
d’adaptar a la política, la política no serveix a les societats, només als
polítics”.
El govern de
Suárez va legitimar l’Estatut català l’any 1979, el PSOE va defensar en
diversos mítings el reconeixement de les particularitats de les regions, i fins
i tot els partits autonomistes es mostraven oberts a la solidaritat amb la
resta de l’Estat. Després de la dictadura tothom apostava per la reconciliació,
però ara la situació ha canviat considerablement i el diàleg entre Catalunya i
la resta de l’Estat cada vegada és més difícil.
