La Barcelona alliberada

El 15 de juny del 1977 es configurava el nou mapa polític de Catalunya després de 40 anys de dictadura: els socialistes guanyaven les eleccions amb un 28’5% dels vots. Els catalans, amb la decisió d’apostar per un partit d’esquerres, anaven més enllà que la resta de l’Estat a l’hora de reivindicar la consolidació de la democràcia i, sobretot, el restabliment de la Generalitat, mantinguda per Josep Tarradellas a l’exili.

Segons dades de la policia municipal, l’11 de setembre del 1977 van desfilar més d’un milió de persones pel Passeig de Gràcia, la Ronda de Sant Pere i l’Arc de Triomf cridant “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”. Catalunya es convertia en “la roja”, tal com l’anomenava Carles Castro a La Vanguardia, i els diferents diaris nacionals elogiaven el pacifisme dels catalans. Neus Tomàs, cap de política del Periódico, es refereix a aquest moment com a “un moviment de baix a dalt d’un poble que es vol fer escoltar, amb paral·lelismes amb la situació actual i amb la mirada posada a Europa”.

A quin tipus de paral·lelismes es refereix Neus Tomàs? L’executiu i la societat espanyola tenen la mateixa actitud envers Catalunya actualment? És evident que la situació ha canviat substancialment, sobretot des que el president Mas va iniciar el camí cap a la independència. Podríem dir que el moviment independentista també aspira a ser reconegut per Europa i, a més, segueix les premisses que legitimaven l’Estatut del 1979 –un moviment “de baix a dalt” que comptava amb l’aprovació de la majoria de la societat. 

Portada de La Vanguardia del 13 de setembre del 1977

 

La premsa madrilenya del 1977 –amb l’excepció de l’Alcázar– qualificava la diada catalana d’exemple polític. Trenta anys més tard, Rajoy recollia signatures en contra de l’Estatut i al·ludia a la Constitució cada vegada que algú intentava aconseguir més autonomia. Gran part de la societat espanyola creu que els catalans han patit una instrumentalització política per part de CiU i, per tant, la hipòtesis de “moviment de baix a dalt” quedaria desvirtuada. Aquest és un dels arguments preferits de l’executiu espanyol per negar la consulta a Catalunya.

Actualment seria impensable trobar diaris madrilenys que es mostressin a favor de la independència o, fins i tot, d’una autonomia més “pronunciada” mitjançant un pacte fiscal. Empar Moliner plantejava a l’article “la FAES i Enrich Fromm” del 31 de gener a l’Ara una aproximació prou acurada de la situació actual: “la política ha de servir per donar solució als problemes de la societat. Si, per contra, són les societats les que s’han d’adaptar a la política, la política no serveix a les societats, només als polítics”. 

El govern de Suárez va legitimar l’Estatut català l’any 1979, el PSOE va defensar en diversos mítings el reconeixement de les particularitats de les regions, i fins i tot els partits autonomistes es mostraven oberts a la solidaritat amb la resta de l’Estat. Després de la dictadura tothom apostava per la reconciliació, però ara la situació ha canviat considerablement i el diàleg entre Catalunya i la resta de l’Estat cada vegada és més difícil.

El Delta en lluita

Amb els lemes “ni un pam de terra, ni una gota d’aigua” o “tornarem a lluitar, tornarem a vèncer”, els ecologistes de l’Ebre tornen a plantar cara al Govern. Potser seria més fàcil mantenir la conservació del riu si els territoris de la conca poguessin exercir l’autodeterminació del seu Delta, però el cert és que fins i tot les regions implicades estan dividides.

Aragó, Navarra i vuit comunitats més donen suport al nou Pla Hidrològic d’Arias Cañete, el ministre espanyol d’Agricultura, Alimentació i Medi Ambient, mentre que Catalunya pressiona el Govern perquè ofereixi més concessions. El PSC també intervé al debat per acusar la Generalitat “d’incoherència” –CiU va donar suport al Pla anterior, més restrictiu– i per demanar a l’executiu de Rajoy que dialogui amb tothom.

El punt més polèmic del Pla Hidrològic són els cabals ecològics que s’estableixen per als diferents trams de l’Ebre. El projecte del Govern ha fixat un mínim de 3.009 hectòmetres cúbics d’aigua anuals per -simplificant molt- assegurar la biodiversitat i el desenvolupament sostenible de les Terres de l’Ebre.

Imatge del Delta de l'Ebre. Foto: Institut Cartogràfic de Catalunya

Aquest mínim, segons l’executiu, seria suficient per evitar l’erosió del mar als trams propers a Tortosa i per procurar l’abastiment d’aigua al tram final del riu. A més, Arias Cañete i Federico Ramos de Armas, secretari d’Estat de Medi Ambient, afirmen que el Pla actual ofereix un 10% més de cabal que al pla anterior d’Aznar.

És suficient l’increment d’aquest 10% per aconseguir que totes les comunitats implicades en el procés –menys Catalunya– es posin d’acord? Per què van rebutjar el Pla d’Aznar si, en essència, era el mateix? Hi ha altres interessos darrere d’aquest suport al Govern?

Dani Forcadell, del sindicat Unió de Pagesos, opina que “el Govern ha aconseguit dividir-nos” perquè ha deixat la porta oberta a augmentar aquest mínim si es demostra que serà perjudicial per la conca del riu. A més, els interessos de les multinacionals, de la indústria i de l’agricultura en general pesen més que els reclams aïllats de la Plataforma en Defensa de l’Ebre.

Forcadell creu que s’han quedat “pràcticament sols”, i així no poden fer front a l’estratègia de l’executiu de parlar només sobre els punts atractius del Pla. Arias Cañete parla d’economitzar recursos, de disposar àmplies zones de regadius “tecnificats i competitius” i de satisfer les demandes d’aigua de les empreses properes.

D’altra banda,“l’oposició” incideix en els aspectes més controvertits: la resolució del Govern d’establir només 80 hectòmetres cúbics per als mesos secs o les previsions que xifren la demanada d’aigua per al 2017 d’un 70% i, per tant, el Delta hauria de sobreviure amb el 30% restant.

El Govern encara ha d’aclarir molts punts sobre el Pla Hidrològic, però no ho tindrà fàcil per convèncer als ecologistes i a tots aquells que viuen del cultiu de l’arròs als últims trams de l’Ebre. El catedràtic d’Ecologia Narcís Prat afirma que el Pla, definitivament, no defensa “els interessos de l’Ebre”, però aportarà beneficis econòmics que també s’han de tenir en compte a l’hora de fer una anàlisi acurada.

Cameron cambia de estrategia

El debate sobre la independencia se ha politizado durante las últimas semanas. David Cameron y los partidos más importantes del Reino Unido han pasado de hacer llamamientos a la unidad a amenazar con las catastróficas consecuencias económicas que podría tener para los escoceses una posible independencia. La proximidad del plebiscito, que se celebraría el 18 de septiembre, y, sobre todo, el aumento del independentismo popular –los últimos sondeos del Scotland on Sunday lo sitúan en un 37%– tendrían la culpa de este cambio de estrategia del gobierno británico.

¿Quién se tiene que hacer cargo de la deuda británica? ¿La libra esterlina, en caso de que Escocia la conservara, tendría que verse como una concesión del Reino Unido o como patrimonio legítimo de Escocia? Alex Salmond, líder independentista del Partido Nacional Escocés, lo tiene muy claro: “la libra pertenece a los escoceses tanto como a los británicos”, y, además, rechazar la unión monetaria equivaldría a un coste de “610 millones de euros anuales” para quienes quisieran comerciar con Escocia.     

Por otra parte, el ministro británico de Economía, George Osborne, afirma que esta unión no traería beneficios económicos para nadie. ¿A quién debemos creer? No está demasiado claro, pero lo que sí es cierto es que Osborne no quiere arriesgar y ya ha anunciado que Escocia no conservará la libra. A su vez, Salmond ha confirmado que, en el supuesto que la tentativa del gobierno no fuera “un farol”, los escoceses no se harían cargo de la deuda británica.

Alex Salmond cree que el gobierno se equivoca al presionar a Escocia. Foto: Reuters

Los británicos, al ver que los deseos independentistas del SNP podían materializarse, han pasado a utilizar la política del miedo, pero Salmond cree que el viraje del gobierno es una gran equivocación. Las amenazas pueden hacer resurgir el sentimiento nacionalista e incluso podrían hacer peligrar el acuerdo de Edimburgo, según el cual ambas partes se comprometían a respetar el resultado del plebiscito y a dialogar para resolver cualquier conflicto.

Uno de los puntos que más preocupa a los escoceses es la admisión de una Escocia independiente en la Unión Europea, sobre todo desde que Durao Barroso, presidente de la Comisión Europea, afirmó que era “extremadamente difícil” que el nuevo país fuera aceptado. Es cierto que Escocia necesitaría el aval de los 28 miembros de la UE, pero cuenta con ventajas que no tuvieron los independentistas de Kosovo y que, actualmente, tampoco tienen los catalanes; el apoyo, en principio, del gobierno central.

A algunos les preocupa el posible veto de España a la independencia escocesa por las analogías con Cataluña. Respecto a este punto, Rajoy, García-Margallo y la opinión pública creen que se trata de un asunto interno que deben solucionar el Reino Unido y Escocia, pero algunas voces críticas van más allá. Álvarez de Toledo, diputada del PP, ha publicado un artículo en el Financial Times para que la UE afronte el “desafío separatista” ya que, según su opinión, “compromete al conjunto de Europa”. Quizás ahora le toca mover ficha a la UE para que no aumente el euroescepticismo entre la derecha española. 

El fracàs de Ginebra II

No és fàcil atribuir responsabilitats a la Guerra Civil de Síria. Les potències occidentals culpen Al-Asad d’una guerra que fins ara ha provocat 140.041 morts, segons dades d'El Periódico. D'altra banda, Rússia rebutja l'interès dels Estats Units per prioritzar la transició política i advoca per no instrumentalitzar el conflicte amb l’objectiu “d’enderrocar el règim d'Al-Asad", tal com afirma el titular d'Exteriors rus, Serguéi Lavrov.

Més enllà de les diferències entre les potències internacionals, la participació d'Iran a la Guerra de Síria i, sobretot, la presència de grups yihadistes que aprofiten el buit de seguretat del país empitjoren substancialment un conflicte que, en essència, enfronta el govern i l'oposició. El programa nuclear d’Iran i la participació activa de la facció dels Quds a favor d’Al-Assad han provocat reticències a nivell internacional i, en última instància, ha portat les Nacions Unides a excloure Iran de la Conferència de Ginebra II. Una conferència que, d’altra banda, no ha aconseguit grans canvis.

L’oposició rebel demana la creació d’un òrgan de govern transitori, mentre que el règim exigeix que finalitzi la violència “abans de parlar d’altres qüestions”. És cert que l’oposició siriana, molt heterogènia, ha provocat atemptats de gran magnitud –sobretot el grup islàmic ISIL–, però el govern d’Al-Assad contribueix de forma molt significativa a augmentar aquesta violència que denuncien.

Lajdar Brahimi, mediador de l'ONU, ha intentat sense èxit conciliar les diferents posicions del país. Foto: AP

Barris sencers han estat destruïts amb excavadores per dissuadir a possibles rebels, centenars d’evacuats d’Homs han estat detinguts, i un portaveu de l’ONU, Rupert Calville, ha anunciat que estan molt preocupats per aquests arrestos... Sigui com sigui, el govern d’Al-Assad no pot pretendre aconseguir els seus objectius sense fer concessions, i encara menys quan no té el suport de la comunitat internacional.

Al-Asad ja ha anunciat que, en una hipotètica tercera ronda de negociacions, no vol tractar el tema d’un possible govern interí que substitueixi a l’actual. L’immobilisme d’ambdues parts, doncs, desespera el mediador de l’ONU, Lajdar Brahimi, i condemna Síria a una Guerra Civil cada cop més difícil de resoldre.

Encara queden molts punts que s’haurien de tractar en profunditat: la Primavera Àrab ha augmentat les esperances democràtiques dels rebels sirians o a empitjorat la situació? El yihadisme ha estat instrumentalitzat per part d’Al-Asad? El ministre d’Exteriors Jordà, Marwan Muasher, afirma a una entrevista al País el 4 de febrer que el govern ha aprofitat els atacs terroristes “per allargar el conflicte i dir que la seva és una guerra contra el terrorisme internacional”.

L’ambigüitat i l’opacitat, doncs, són dos dels elements principals del règim, i legitimen actuacions de dubtosa moralitat que ningú pot demostrar. I els que ho intenten, com el periodista Marc Marginedas, són segrestats. Muasher, a més, considera que “el món àrab no és monolític” i, per tant, la Primavera Àrab provoca conflictes entre laics i islamistes, entre extremistes i partidaris d’un altre tipus d’oposició. És molt difícil que un govern sigui acceptat per tothom. Haurem d’esperar a una possible tercera ronda de negociacions per veure si algun dels bàndols cedeix i pensa una mica més en el poble siri.

L'ultradreta contra Hollande

Queda molt lluny el lema Liberté, egalité, fraternité de la Revolució Francesa. Sembla que els hereus de les primeres nacions-estat de finals del S.XVIII han oblidat les premisses que van omplir de legitimitat la fi de l’Antic Règim. L’ultradreta francesa té més seguidors que mai, i ningú s’explica com és possible que això succeeixi a França, el paradigma de la democràcia. Molts creuen que la crisi és el factor determinant d’aquest odi a la diferència que s’està forjant a la república francesa, però, si partim d’aquesta hipòtesi, ens hem de preguntar per què precisament a França, o si també hi han influït altres factors.

Analistes com Jean-Marie Colombani atribueixen l’augment del neoconservadurisme a una mala interpretació de les polítiques del govern i fins i tot a una “manipulació” de grups d’extrema dreta, com Igualtat i Reconciliació. El procediment és molt simple: els grups conservadors assenyalen el seu objectiu –una reforma d’esquerres– i la converteixen en un “atac” contra els drets fonamentals dels ciutadans tradicionals.

Aquest seria el cas de la Llei de la Família o de la Teoria del Gènere que el ministre d’Educació de França, Vincent Peillon, volia introduir a les aules. La nova teoria pressuposa que l’orientació sexual està determinada per la voluntat individual i els condicionants socials, i deixa en un segon pla els factors biològics o genètics.

La separació d'Hollande i Trierweiler ha centrat l'atenció dels mitjans durant setmanes

Molts francesos, influïts per líders ultradretans com Farida Belghoul o l’huromista antisemita Dieudonné, veuen en les noves lleis del govern un intent d’atemptar contra la família francesa heterosexual. La Teoria del Gènere, doncs, promouria l’homosexualitat en lloc de la llibertat dels nens a l’hora d’escollir la seva orientació sexual, i això és el mateix que esgrimeixen els detractors de la Llei de la Família, segons la qual les dones homosexuals tindrien dret a la reproducció assistida.

Les protestes dels indignats segueixen en la línia de les manifestacions contra el matrimoni gai de la tardor, i aglutinen catòlics ultraconservadors, hereus de les doctrines pétainistes, associacions racistes, musulmans radicals i altres grups socials heterogenis. A més, les reivindicacions proposen una “tercera via” o una alternativa a partits tradicionals com el de Jean-Marie Le Pen, el Front Nacional, i, òbviament, el Partit Socialista d’Hollande. És simptomàtic que el Front Nacional, als últims sondejos del 26 de gener a Le journal du Dimanche, aparegui com un clar vencedor amb el 23% dels vots; el partit de Le Pen, tot i que difereix en certs aspectes amb els moviments populars, també és d’ultradreta en essència.  

Les mobilitzacions, òbviament, no només s’han produït per combatre l’homosexualitat, sinó que el component econòmic ha estat decisiu a l’hora de criticar les polítiques del govern. Les mesures d’austeritat i la càrrega fiscal que arrossegava l’economia han reduït la competitivitat de les empreses franceses. Semblava que Hollande volia fer canvis importants per millorar la situació, però la separació de Valérie Trierweiler ha acaparat tota l’atenció. Caldrà veure si aquesta ultradreta popular encara es radicalitza més o si Hollande troba noves vies per apaivagar les protestes dels nous indignats francesos.

El revers de Corea

El Paral·lel 38 de la Guerra de Corea encara divideix ambdós països. El règim de King Jong-un se sent amenaçat contínuament per Corea del Sud, com si en qualsevol moment pogués caure una bomba a Pyonyang. El líder King Jong-un acusa els occidentals de conspiradors, però fins i tot els nordcoreans tenen dubtes de la legitimitat d’un discurs basat en una guerra “defensiva” portada a l’extrem. El cas és que King Jong-un adverteix d’una possible “catàstrofe nuclear” i la justifica basant-se en la intromissió il·legítima de l’altre al territori. I els Estats Units només poden mirar-s’ho des de lluny, perquè Corea del Nord continua tan aïllat com sempre.

Kim Jong-un va arribar al poder l’any 2011. Semblava que el nou líder seria capaç de millorar la imatge externa del país, i així ho va demostrar amb les seves primeres mesures: va prioritzar les condicions de vida del poble en detriment del songun o poder militar, va incloure economistes al govern i va liberalitzar certes tendències que abans estaven prohibides. Corea del Nord volia demostrar la viabilitat del sistema comunista i posar-se al nivell de la Xina, però els problemes no trigarien a arribar.

El règim de Kim Jong-un és un dels més restrictius del món

Malgrat les “bones intencions”, els fets han demostrat que Kim Jong-un segueix la dinàmica dels seus predecessors. Corea del Nord ha tornat a l’actualitat per executar al segon del règim, Jang Song-thaek, i condemnar a treballs forçats al missioner nord-americà Kenneth Bae per “activitats hostils” no especificades. Aquesta falta de concreció també es desprèn de les declaracions de Kim Jong-un; el 20 de desembre del 2013 Pyonyang amenaçava amb un atac “sense pietat” contra Seúl, i un mes després canviava completament l’estratègia i enviava una branca d’olivera al Sud per promoure el diàleg i la pau.

Les purgues de Kim Jong-un recorden a les caceres de bruixes de McCarthy o a la famosa execució de Nikolái Yezhov per part de Iósif Stalin. Però el cert és que, tot i les condemnes de l’ONU, encara queden personalitats internacionals que donen suport al règim nord-coreà. És el cas de l’ex jugador de la NBA Dennis Rodman, que va generar una gran polèmica als EUA per participar el 8 de gener en un partit de bàsquet en honor a Kim Jong-un. Rodman va afirmar que el partit era una bona oportunitat per obrir el país a l’exterior, i fins i tot va justificar la condemna del nord-americà Kenneth Bae –la qual cosa no facilitava precisament aquesta obertura que predicava.

Corea del Nord és un país sense dades. La seva opacitat ha fet que sigui molt difícil comparar-lo amb altres estats. Tot i això, DataBlog –propietat de The Guardian– ha publicat informació del 2013 sobre les dues Corees. Les dades il·lustren a la perfecció les diferències entre els dos països; la taxa del creixement del Sud és del 2’7%, mentre que la del Nord és només del 0’8%. Corea del Nord no supera en res al seu veí, i tot sembla indicar que la liberalització del règim no serà gens fàcil.

Els 85 líders mundials

Dilma Rousseff, Presidenta del Brasil: "El Fons Monetari Internacional ens va imposar un procés que van anomenar d’ajustament, ara li diuen austeritat(...). Aquest model va portar a la fallida de gairebé tota Llatinoamèrica als anys 80”. Així comença el nou informe d’Intermón Oxfam sobre Crisis, desigualtat i pobresa presentat a l’última cimera de Davos. L’exemple de Llatinoamèrica il·lustra de forma molt significativa la crisi particular dels països que van haver d’endeutar-se per arribar al nivell dels estats “del Nord”.

El Nord, juntament amb la Troika, sempre ha estat el paradigma de l’avantguarda, el súmmum del capitalisme més individualista. Aquesta dinàmica de monopolitzar recursos, evadir impostos i deslocalitzar empreses amb l’objectiu de concentrar capital és, en gran part, la responsable que 85 persones tinguin més poder que la meitat de la població mundial. I aquest fenomen, malgrat concentrar-se especialment a l’Àfrica o a Amèrica del Sud, no és exclusiu dels països del tercer món; cada cop hi ha més bosses de pobresa a ciutats “globals” com Londres o Madrid.

L’elit econòmica i política de Davos es pregunta com solucionar el problema d’aquest 99% que viu sota la tutela de l’1% restant; Christine Legarde, directora gerent de l’FMI, planteja el problema de la possible deflació de la zona euro, i ningú és capaç d’aportar solucions davant les xifres alarmants de l’atur juvenil. Aquest seria un bon resum del Fòrum de Davos d’enguany. Els mateixos dirigents que han provocat/permès la perpetuació de la desigualtat no són capaços d’afrontar l’atur perquè la recuperació encara no s’ha consolidat. Simplement es limiten a admirar les perspectives de creixement del Japó després de quinze anys de recessió.

Espanya és un dels països més desiguals d’Europa després de Letònia, segons publica El País. Les últimes dades de l’Enquesta de Població Activa situen l’atur juvenil espanyol en un 55,06%. Aquesta xifra és lleugerament inferior a la de l’exercici anterior (52,12%), però també hem de tenir en compte que la població activa ha disminuït –no és estrany conèixer a algú que hagi marxat del país per buscar feina. El País publicava recentment un article que complementa les xifres de l’atur. Creix la Barcelona pobre ens informa que una família de Pedralbes disposa d’una renda set vegades superior a una de Nou Barris. Les dades ens demostren que les diferències entre rics i pobres cada vegada són més evidents.

L’escletxa social també es mostra amb una claredat meridiana a l’atur registrat a Barcelona, sobretot si el desglossem en barris. Les xifres de la Zona Franca arriben fins a un 19,7% de població inactiva, mentre que Vallvidrera concentra només el 4,4%. El País realitza un retrat prou ajustat de la societat barcelonina, però aquest model de rics i pobres que ja no arriben ni a donar-se la mà es pot extrapolar a molts altres països. Caldrà veure com els dirigents de les democràcies europees –i els de les democràcies emergents, i els de les dictadures africanes... – solucionen els seus respectius problemes i aporten solucions per reduir el monopoli dels 85 líders mundials.