Cameron cambia de estrategia

El debate sobre la independencia se ha politizado durante las últimas semanas. David Cameron y los partidos más importantes del Reino Unido han pasado de hacer llamamientos a la unidad a amenazar con las catastróficas consecuencias económicas que podría tener para los escoceses una posible independencia. La proximidad del plebiscito, que se celebraría el 18 de septiembre, y, sobre todo, el aumento del independentismo popular –los últimos sondeos del Scotland on Sunday lo sitúan en un 37%– tendrían la culpa de este cambio de estrategia del gobierno británico.

¿Quién se tiene que hacer cargo de la deuda británica? ¿La libra esterlina, en caso de que Escocia la conservara, tendría que verse como una concesión del Reino Unido o como patrimonio legítimo de Escocia? Alex Salmond, líder independentista del Partido Nacional Escocés, lo tiene muy claro: “la libra pertenece a los escoceses tanto como a los británicos”, y, además, rechazar la unión monetaria equivaldría a un coste de “610 millones de euros anuales” para quienes quisieran comerciar con Escocia.     

Por otra parte, el ministro británico de Economía, George Osborne, afirma que esta unión no traería beneficios económicos para nadie. ¿A quién debemos creer? No está demasiado claro, pero lo que sí es cierto es que Osborne no quiere arriesgar y ya ha anunciado que Escocia no conservará la libra. A su vez, Salmond ha confirmado que, en el supuesto que la tentativa del gobierno no fuera “un farol”, los escoceses no se harían cargo de la deuda británica.

Alex Salmond cree que el gobierno se equivoca al presionar a Escocia. Foto: Reuters

Los británicos, al ver que los deseos independentistas del SNP podían materializarse, han pasado a utilizar la política del miedo, pero Salmond cree que el viraje del gobierno es una gran equivocación. Las amenazas pueden hacer resurgir el sentimiento nacionalista e incluso podrían hacer peligrar el acuerdo de Edimburgo, según el cual ambas partes se comprometían a respetar el resultado del plebiscito y a dialogar para resolver cualquier conflicto.

Uno de los puntos que más preocupa a los escoceses es la admisión de una Escocia independiente en la Unión Europea, sobre todo desde que Durao Barroso, presidente de la Comisión Europea, afirmó que era “extremadamente difícil” que el nuevo país fuera aceptado. Es cierto que Escocia necesitaría el aval de los 28 miembros de la UE, pero cuenta con ventajas que no tuvieron los independentistas de Kosovo y que, actualmente, tampoco tienen los catalanes; el apoyo, en principio, del gobierno central.

A algunos les preocupa el posible veto de España a la independencia escocesa por las analogías con Cataluña. Respecto a este punto, Rajoy, García-Margallo y la opinión pública creen que se trata de un asunto interno que deben solucionar el Reino Unido y Escocia, pero algunas voces críticas van más allá. Álvarez de Toledo, diputada del PP, ha publicado un artículo en el Financial Times para que la UE afronte el “desafío separatista” ya que, según su opinión, “compromete al conjunto de Europa”. Quizás ahora le toca mover ficha a la UE para que no aumente el euroescepticismo entre la derecha española. 

El fracàs de Ginebra II

No és fàcil atribuir responsabilitats a la Guerra Civil de Síria. Les potències occidentals culpen Al-Asad d’una guerra que fins ara ha provocat 140.041 morts, segons dades d'El Periódico. D'altra banda, Rússia rebutja l'interès dels Estats Units per prioritzar la transició política i advoca per no instrumentalitzar el conflicte amb l’objectiu “d’enderrocar el règim d'Al-Asad", tal com afirma el titular d'Exteriors rus, Serguéi Lavrov.

Més enllà de les diferències entre les potències internacionals, la participació d'Iran a la Guerra de Síria i, sobretot, la presència de grups yihadistes que aprofiten el buit de seguretat del país empitjoren substancialment un conflicte que, en essència, enfronta el govern i l'oposició. El programa nuclear d’Iran i la participació activa de la facció dels Quds a favor d’Al-Assad han provocat reticències a nivell internacional i, en última instància, ha portat les Nacions Unides a excloure Iran de la Conferència de Ginebra II. Una conferència que, d’altra banda, no ha aconseguit grans canvis.

L’oposició rebel demana la creació d’un òrgan de govern transitori, mentre que el règim exigeix que finalitzi la violència “abans de parlar d’altres qüestions”. És cert que l’oposició siriana, molt heterogènia, ha provocat atemptats de gran magnitud –sobretot el grup islàmic ISIL–, però el govern d’Al-Assad contribueix de forma molt significativa a augmentar aquesta violència que denuncien.

Lajdar Brahimi, mediador de l'ONU, ha intentat sense èxit conciliar les diferents posicions del país. Foto: AP

Barris sencers han estat destruïts amb excavadores per dissuadir a possibles rebels, centenars d’evacuats d’Homs han estat detinguts, i un portaveu de l’ONU, Rupert Calville, ha anunciat que estan molt preocupats per aquests arrestos... Sigui com sigui, el govern d’Al-Assad no pot pretendre aconseguir els seus objectius sense fer concessions, i encara menys quan no té el suport de la comunitat internacional.

Al-Asad ja ha anunciat que, en una hipotètica tercera ronda de negociacions, no vol tractar el tema d’un possible govern interí que substitueixi a l’actual. L’immobilisme d’ambdues parts, doncs, desespera el mediador de l’ONU, Lajdar Brahimi, i condemna Síria a una Guerra Civil cada cop més difícil de resoldre.

Encara queden molts punts que s’haurien de tractar en profunditat: la Primavera Àrab ha augmentat les esperances democràtiques dels rebels sirians o a empitjorat la situació? El yihadisme ha estat instrumentalitzat per part d’Al-Asad? El ministre d’Exteriors Jordà, Marwan Muasher, afirma a una entrevista al País el 4 de febrer que el govern ha aprofitat els atacs terroristes “per allargar el conflicte i dir que la seva és una guerra contra el terrorisme internacional”.

L’ambigüitat i l’opacitat, doncs, són dos dels elements principals del règim, i legitimen actuacions de dubtosa moralitat que ningú pot demostrar. I els que ho intenten, com el periodista Marc Marginedas, són segrestats. Muasher, a més, considera que “el món àrab no és monolític” i, per tant, la Primavera Àrab provoca conflictes entre laics i islamistes, entre extremistes i partidaris d’un altre tipus d’oposició. És molt difícil que un govern sigui acceptat per tothom. Haurem d’esperar a una possible tercera ronda de negociacions per veure si algun dels bàndols cedeix i pensa una mica més en el poble siri.

L'ultradreta contra Hollande

Queda molt lluny el lema Liberté, egalité, fraternité de la Revolució Francesa. Sembla que els hereus de les primeres nacions-estat de finals del S.XVIII han oblidat les premisses que van omplir de legitimitat la fi de l’Antic Règim. L’ultradreta francesa té més seguidors que mai, i ningú s’explica com és possible que això succeeixi a França, el paradigma de la democràcia. Molts creuen que la crisi és el factor determinant d’aquest odi a la diferència que s’està forjant a la república francesa, però, si partim d’aquesta hipòtesi, ens hem de preguntar per què precisament a França, o si també hi han influït altres factors.

Analistes com Jean-Marie Colombani atribueixen l’augment del neoconservadurisme a una mala interpretació de les polítiques del govern i fins i tot a una “manipulació” de grups d’extrema dreta, com Igualtat i Reconciliació. El procediment és molt simple: els grups conservadors assenyalen el seu objectiu –una reforma d’esquerres– i la converteixen en un “atac” contra els drets fonamentals dels ciutadans tradicionals.

Aquest seria el cas de la Llei de la Família o de la Teoria del Gènere que el ministre d’Educació de França, Vincent Peillon, volia introduir a les aules. La nova teoria pressuposa que l’orientació sexual està determinada per la voluntat individual i els condicionants socials, i deixa en un segon pla els factors biològics o genètics.

La separació d'Hollande i Trierweiler ha centrat l'atenció dels mitjans durant setmanes

Molts francesos, influïts per líders ultradretans com Farida Belghoul o l’huromista antisemita Dieudonné, veuen en les noves lleis del govern un intent d’atemptar contra la família francesa heterosexual. La Teoria del Gènere, doncs, promouria l’homosexualitat en lloc de la llibertat dels nens a l’hora d’escollir la seva orientació sexual, i això és el mateix que esgrimeixen els detractors de la Llei de la Família, segons la qual les dones homosexuals tindrien dret a la reproducció assistida.

Les protestes dels indignats segueixen en la línia de les manifestacions contra el matrimoni gai de la tardor, i aglutinen catòlics ultraconservadors, hereus de les doctrines pétainistes, associacions racistes, musulmans radicals i altres grups socials heterogenis. A més, les reivindicacions proposen una “tercera via” o una alternativa a partits tradicionals com el de Jean-Marie Le Pen, el Front Nacional, i, òbviament, el Partit Socialista d’Hollande. És simptomàtic que el Front Nacional, als últims sondejos del 26 de gener a Le journal du Dimanche, aparegui com un clar vencedor amb el 23% dels vots; el partit de Le Pen, tot i que difereix en certs aspectes amb els moviments populars, també és d’ultradreta en essència.  

Les mobilitzacions, òbviament, no només s’han produït per combatre l’homosexualitat, sinó que el component econòmic ha estat decisiu a l’hora de criticar les polítiques del govern. Les mesures d’austeritat i la càrrega fiscal que arrossegava l’economia han reduït la competitivitat de les empreses franceses. Semblava que Hollande volia fer canvis importants per millorar la situació, però la separació de Valérie Trierweiler ha acaparat tota l’atenció. Caldrà veure si aquesta ultradreta popular encara es radicalitza més o si Hollande troba noves vies per apaivagar les protestes dels nous indignats francesos.

El revers de Corea

El Paral·lel 38 de la Guerra de Corea encara divideix ambdós països. El règim de King Jong-un se sent amenaçat contínuament per Corea del Sud, com si en qualsevol moment pogués caure una bomba a Pyonyang. El líder King Jong-un acusa els occidentals de conspiradors, però fins i tot els nordcoreans tenen dubtes de la legitimitat d’un discurs basat en una guerra “defensiva” portada a l’extrem. El cas és que King Jong-un adverteix d’una possible “catàstrofe nuclear” i la justifica basant-se en la intromissió il·legítima de l’altre al territori. I els Estats Units només poden mirar-s’ho des de lluny, perquè Corea del Nord continua tan aïllat com sempre.

Kim Jong-un va arribar al poder l’any 2011. Semblava que el nou líder seria capaç de millorar la imatge externa del país, i així ho va demostrar amb les seves primeres mesures: va prioritzar les condicions de vida del poble en detriment del songun o poder militar, va incloure economistes al govern i va liberalitzar certes tendències que abans estaven prohibides. Corea del Nord volia demostrar la viabilitat del sistema comunista i posar-se al nivell de la Xina, però els problemes no trigarien a arribar.

El règim de Kim Jong-un és un dels més restrictius del món

Malgrat les “bones intencions”, els fets han demostrat que Kim Jong-un segueix la dinàmica dels seus predecessors. Corea del Nord ha tornat a l’actualitat per executar al segon del règim, Jang Song-thaek, i condemnar a treballs forçats al missioner nord-americà Kenneth Bae per “activitats hostils” no especificades. Aquesta falta de concreció també es desprèn de les declaracions de Kim Jong-un; el 20 de desembre del 2013 Pyonyang amenaçava amb un atac “sense pietat” contra Seúl, i un mes després canviava completament l’estratègia i enviava una branca d’olivera al Sud per promoure el diàleg i la pau.

Les purgues de Kim Jong-un recorden a les caceres de bruixes de McCarthy o a la famosa execució de Nikolái Yezhov per part de Iósif Stalin. Però el cert és que, tot i les condemnes de l’ONU, encara queden personalitats internacionals que donen suport al règim nord-coreà. És el cas de l’ex jugador de la NBA Dennis Rodman, que va generar una gran polèmica als EUA per participar el 8 de gener en un partit de bàsquet en honor a Kim Jong-un. Rodman va afirmar que el partit era una bona oportunitat per obrir el país a l’exterior, i fins i tot va justificar la condemna del nord-americà Kenneth Bae –la qual cosa no facilitava precisament aquesta obertura que predicava.

Corea del Nord és un país sense dades. La seva opacitat ha fet que sigui molt difícil comparar-lo amb altres estats. Tot i això, DataBlog –propietat de The Guardian– ha publicat informació del 2013 sobre les dues Corees. Les dades il·lustren a la perfecció les diferències entre els dos països; la taxa del creixement del Sud és del 2’7%, mentre que la del Nord és només del 0’8%. Corea del Nord no supera en res al seu veí, i tot sembla indicar que la liberalització del règim no serà gens fàcil.