Els 85 líders mundials

Dilma Rousseff, Presidenta del Brasil: "El Fons Monetari Internacional ens va imposar un procés que van anomenar d’ajustament, ara li diuen austeritat(...). Aquest model va portar a la fallida de gairebé tota Llatinoamèrica als anys 80”. Així comença el nou informe d’Intermón Oxfam sobre Crisis, desigualtat i pobresa presentat a l’última cimera de Davos. L’exemple de Llatinoamèrica il·lustra de forma molt significativa la crisi particular dels països que van haver d’endeutar-se per arribar al nivell dels estats “del Nord”.

El Nord, juntament amb la Troika, sempre ha estat el paradigma de l’avantguarda, el súmmum del capitalisme més individualista. Aquesta dinàmica de monopolitzar recursos, evadir impostos i deslocalitzar empreses amb l’objectiu de concentrar capital és, en gran part, la responsable que 85 persones tinguin més poder que la meitat de la població mundial. I aquest fenomen, malgrat concentrar-se especialment a l’Àfrica o a Amèrica del Sud, no és exclusiu dels països del tercer món; cada cop hi ha més bosses de pobresa a ciutats “globals” com Londres o Madrid.

L’elit econòmica i política de Davos es pregunta com solucionar el problema d’aquest 99% que viu sota la tutela de l’1% restant; Christine Legarde, directora gerent de l’FMI, planteja el problema de la possible deflació de la zona euro, i ningú és capaç d’aportar solucions davant les xifres alarmants de l’atur juvenil. Aquest seria un bon resum del Fòrum de Davos d’enguany. Els mateixos dirigents que han provocat/permès la perpetuació de la desigualtat no són capaços d’afrontar l’atur perquè la recuperació encara no s’ha consolidat. Simplement es limiten a admirar les perspectives de creixement del Japó després de quinze anys de recessió.

Espanya és un dels països més desiguals d’Europa després de Letònia, segons publica El País. Les últimes dades de l’Enquesta de Població Activa situen l’atur juvenil espanyol en un 55,06%. Aquesta xifra és lleugerament inferior a la de l’exercici anterior (52,12%), però també hem de tenir en compte que la població activa ha disminuït –no és estrany conèixer a algú que hagi marxat del país per buscar feina. El País publicava recentment un article que complementa les xifres de l’atur. Creix la Barcelona pobre ens informa que una família de Pedralbes disposa d’una renda set vegades superior a una de Nou Barris. Les dades ens demostren que les diferències entre rics i pobres cada vegada són més evidents.

L’escletxa social també es mostra amb una claredat meridiana a l’atur registrat a Barcelona, sobretot si el desglossem en barris. Les xifres de la Zona Franca arriben fins a un 19,7% de població inactiva, mentre que Vallvidrera concentra només el 4,4%. El País realitza un retrat prou ajustat de la societat barcelonina, però aquest model de rics i pobres que ja no arriben ni a donar-se la mà es pot extrapolar a molts altres països. Caldrà veure com els dirigents de les democràcies europees –i els de les democràcies emergents, i els de les dictadures africanes... – solucionen els seus respectius problemes i aporten solucions per reduir el monopoli dels 85 líders mundials.